PER DESGRÀCIA, és habitual trobar bons professionals que s'han quedat
sense feina i els costa -i els costarà- molt trobar-ne. A segons quines
edats i segons en quins sectors és dramàtic. Últimament m'estic trobant
un cas menys alarmant, però molt simptomàtic de la situació que es viu
en moltes empreses. Gent per sobre o a la franja dels cinquanta anys que
mantenen el lloc de treball, però que admeten que somien en un projecte
que els engresqui, que els emocioni, on se sentin útils. Ho diuen amb
certa resignació, conscients que costarà, que no tenen dret a aspirar al
privilegi de tenir una feina feliç quan molta gent no en té, però
envegen els anys en què els brillaven els ulls explicant com es
guanyaven la vida. La crisi no només ha esgotat el consum com a plaer,
sinó que deixa desorientats els que s'havien abocat a feines que els
agradaven, en professions liberals, hi prosperaven, s'hi sentien
realitzats. Ara han perdut la motivació, perquè el que toca és sobretot
resistir. Hi ha els que, desmotivats, busquen algun refugi on viure més
tranquils, reneguen d'haver de donar tanta importància a treballar, però
n'hi ha que diuen tot el contrari: voldrien participar en alguna cosa
nova. És un gran moment per a projectes capaços d'atreure aquesta gent
tan ambiciosa que la sort de mantenir el sou mensual no els consola.
Progressar és tan gratificant i anar enrere tan depriment que a vegades
n'hi ha que estan disposats a fer un pas enrere i córrer riscos si hi ha
possibilitats de recuperar la il·lusió i poder-ne fer dos endavant.
Carles Capdevila, director
Publicat al diari ARA, el dilluns 11 de novembre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada